Orquestra Barroca del Conservatori Superior de Música de Castelló: “La Suite Orquestral: Telemann y Rameau”
Diumenge, 12 de maig, Església de la Mare de Déu de l’Assumpció de Les Coves de Vinromà, 20:00 hores.
Concert organitzat per l’Ajuntament de Les Coves de Vinromà. Col·labora la Fundació Caixa Castelló i el Conservatori Superior de Música de Castelló.
Entrada lliure fins a completar aforament.
La Suite Orquestral és, d’alguna manera, una de les primeres formes compostes, ja que sembla obvi que en els primers intents històrics per aconseguir estructures musicals més complexes que les existents fins llavors, la manera més senzilla d’aconseguir-ho era encadenant diverses danses. Durant el segle XVII adquireix gran importància i tant a Itàlia com a França, Alemanya i Anglaterra es cultiva enormement aconseguint gran esplendor.
La Suite Orquestral està estructurada en la successió de moviments ràpids i lents. Encara que el nombre de peces que pot estar composta és variable, existeixen quatre que són bàsiques i fonamentals: la allemande, la courante, la sarabanda i la giga. Altres peces que completaran la suite són: la bourré, el minué, la musette entre d’altres.
Per al concert s’interpretarà repertori de Georg Philipp Telemann (Magdeburg, 1681 – Hamburg, 1767), el compositor alemany que va abandonar la carrera de dret que havia iniciat a Leipzig per a dedicar-se a la música quan, en 1701, li van proposar compondre dues cantates mensuals per a l’església de Sant Tomás. A l’any següent va fundar el Collegium Musicum i va ser nomenat director de l’Òpera de Leipzig.
A partir de llavors va iniciar una activa carrera que el portaria a ocupar nombrosos càrrecs musicals de prestigi i a entregar-se a una incessant labor compositiva d’obres de tot gènere. Va exercir, entre altres càrrecs, el de mestre de capella en Santa Catalina i director de la música municipal de Frankfurt (1712), així com els de mestre de capella en la cort de Eisenach (1717) i de Bayreuth (1723). Des de 1722 va dirigir l’Òpera d’Hamburg i va viatjar per tota Alemanya, i també va visitar París, on va ser rebut amb gran expectació.
La seua ingent producció musical es divideix en música instrumental i vocal tant religiosa com profana, de la qual destaquen les seues més de quaranta òperes, dotze sèries de cantates per a tots els diumenges i festivitats de l’any i nombrosos oratoris, com La mort de Jesús (1755), Israel alliberat (1759) o El dia del Judici (1762). Va compondre també obres per a celebracions especials, tals com oficis fúnebres, noces i «presa de possessió de pastors».
Telemann constitueix una bona mostra de la música del seu temps, perquè sintetitza el contrapunt alemany i el concert italianitzant, així com la dansa francesa (suite) i l’òpera de Lully. La seua activitat com a director i compositor, estretament vinculada a la societat cortesana de l’època, va eclipsar en bona mesura els noms de Bach i Haendel, fins a l’extrem que aquest últim es va anar a Anglaterra; malgrat això, tots dos músics professaven per Telemann una sincera amistat i admiració.
Per la seua part Jean-Philippe Rameau (Dijon, 1683 – París, 1764), va ser un compositor, clavecinista i teòric musical francés molt influent en l’època barroca. Va reemplaçar a Jean-Baptiste Lully com el compositor dominant de l’òpera francesa i va anar durament atacat per aquells que preferien l’estil del seu predecessor.
L’obra lírica de Rameau, a la qual va començar a dedicar-se quasi als cinquanta anys i que consta de 31 obres, constitueix la major part de la seua contribució musical i marca l’apogeu del classicisme francés, que els cànons es van oposar amb força als de la música italiana fins a ben entrat el segle XVIII. Les seues obres líriques van romandre oblidades durant quasi dos segles, però des de mitjan segle XX es beneficien del moviment general de descobriment de la música antiga. Les seues obres per a clavecí, no obstant això, han estat sempre presents en el repertori i van ser interpretades en el segle XIX al mateix nivell que les obres de Bach, Couperin o Scarlatti.
Rameau és generalment considerat com el músic francés més important anterior al segle XIX i com el primer teòric d’harmonia clàssica perquè els seus tractats d’harmonia, malgrat algunes imperfeccions, van anar sempre obres de referència fins a principis del segle XX.
