Exposició
El pas de la llacuna Estígia: Paisatge, resiliència i territori
Sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló (carrer d’Enmig, 17. Castelló)
Obert: de dilluns a dissabte, de 17.30 a 20.30 hores, i dissabtes, a més, d’11.30 a 13.30 hores. Festius tancat.
L’exposició pren el seu títol de l’obra El pas de la llacuna Estígia, de Joachim Patinir, una peça clau en la consolidació del paisatge com a gènere autònom en la tradició occidental. Davant l’ús medieval del paisatge com a fons simbòlic, ací adquireix un paper estructural: les figures humanes es redueixen a una escala mínima, mentre la mirada es desplega en una geografia panoràmica articulada per la perspectiva atmosfèrica i la gradació cromàtica. El paisatge deixa de ser escenari per a convertir-se en el veritable lloc de sentit.
A partir de la Col·lecció Deltoro-Vives, un dels conjunts més rellevants de la Comunitat Valenciana per a l’estudi del paisatge, la mostra articula un diàleg entre gravats flamencs i holandesos del segle XVII —amb autors com Anthonie Waterloo, Herman Saftleven, Jan van de Velde II o Lucas van Uden— i obres d’artistes contemporanis de distintes generacions. Moltes d’aquestes estampes posen de relleu el paper del gravat en la difusió de models visuals i en la consolidació del paisatge com a gènere.
La llacuna Estígia funciona ací com una idea de trànsit: no remet a un destí, sinó a un espai de pas entre distintes formes de representació. L’exposició es planteja així com un recorregut obert, en el qual l’espectador es desplaça entre obres que, tot i compartir un mateix motiu, activen maneres de veure diverses.
El paisatge —entés com una construcció vinculada a la mirada— es presenta com un lloc en què s’entrecreuen natura i cultura, memòria i representació. Des dels gravats del segle XVII, que oferien una alternativa visual a l’experiència directa del viatge, fins a les pràctiques contemporànies, el paisatge apareix com un camp de projecció simbòlica i d’elaboració de sentit.
Al llarg del recorregut emergeixen distintes formes de relació amb el territori: des de visions en què la natura es presenta com a experiència límit, fins a aquelles que registren la transformació de l’entorn, la vida urbana o la persistència de models idealitzats. Apareixen també paisatges vinculats al joc i a l’oci, junt amb altres travessats per la ruïna, l’explotació o la narració mítica. Més que categories tancades, aquests àmbits operen com a zones d’intensitat que permeten llegir el paisatge des de perspectives múltiples.
A través d’aquesta diversitat d’enfocaments i de la convivència de tècniques i suports —del gravat a la fotografia, la instal·lació, el vídeo o l’escultura—, el paisatge es revela com un camp en constant reinvenció, capaç de desplaçar-se entre la figuració i l’abstracció.
Si en els gravats del segle XVII el paisatge podia funcionar com un espai d’evasió, en la contemporaneïtat es converteix també en un lloc d’interrogació. L’artista ja no es limita a construir imatges habitables, sinó que atén les transformacions del territori i les petjades que aquestes deixen. Més que oferir consol, el paisatge s’obri així a una mirada que assumeix la complexitat d’allò alterat.
El pas de la llacuna Estígia proposa, en aquest sentit, entendre el paisatge no com un motiu heretat ni com un objecte passiu de contemplació, sinó com una herència activa: un espai on passat i present es confronten, i des del qual l’art continua interrogant les nostres formes de mirar i habitar el món.
- Comissaris: Vicente Deltoro i Alfredo Llopico
- Col·labora: Ajuntament de Castelló i Diputació de Castelló
