Clausura d’exposició
Digerir la tradició: Kintos Sant Miquel
Dissabte, 28 de març, 19.30 hores, Sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló (Enmig, 17. Castelló). Entrada libre
Amb motiu de la clausura de l’exposició de Fermín Sales “Creuar el llindar: memòries i (des)activacions de l’imaginari rural”, es proposa una jornada d’art d’acció amb la reactivació del projecte Kintos Sant Miquel. En aquesta nova lectura de Fermín Sales, i com ja comença a ser tradició, els kintos arriben als espais expositius, en aquest cas a la Sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló.
Durant aquesta activació, l’imaginari del projecte ‘Kintos’ travessa l’exposició ‘Creuar el llindar‘ de l’artista Fermín Sales i ocupa temporalment l’espai de la Sala Sant Miquel. Les pantalles i les parets muten i són preses, intervingudes i grafitejades per la petjada dels kintos.
Durant unes hores, la sala abandona la quietud museística i es transforma en un espai de festa i desordre: una revetla inesperada on el poder simbòlic dels kintos es manifesta. L’exposició queda així desbordada pel mateix imaginari que investiga, deixant que les formes populars, efímeres i comunitàries s’apoderen del discurs.
Després de l’activació tindrà lloc: Instal·lació participativa: Digerir la tradició. Projecte artístic de María Vidagañ i Natàlia Lobato
La tradició es crea a través de la repetició. La repetició d’una acció, d’una frase, d’una cerimònia, d’un aliment, d’un gest o de molts gestos. Existeixen moltes tradicions, més antigues, més contemporànies, en molts llocs, en moltes cultures, però totes elles es caracteritzen per la repetició sense qüestionament. Això és la tradició. A vegades es qüestiona i canvia la tradició. Però aquest qüestionament en molts casos comporta certs riscos i violències. Continuar amb la tradició és el més fàcil; o no. A vegades cal pensar en la digestió.
Per aquesta raó hem creat una instal·lació artística basada en la tradició gastronòmica de les festes dels pobles de l’interior de Castelló, amb la intenció de realitzar un acte col·lectiu per a digerir la tradició mentre recitem el receptari com a record i reverberació.
María Vidagañ és una artista visual interdisciplinària la pràctica de la qual combina instal·lació, vídeo i performance. Formada en Belles Arts a la Universitat Politècnica de València, va ampliar estudis a Istanbul i Rennes, experiències que reforçaren el seu interès per l’intercanvi cultural. Doctora en Didàctica de les Arts Visuals per la Universitat de València, investiga com els materials —físics i simbòlics— es converteixen en dispositius d’experiència, en diàleg amb la botànica, l’economia o l’educació. Ha exposat en contextos com Atelier LUMA, el Centre del Carme, l’IVAM o la Fundació Miró Mallorca. Actualment compagina la seua pràctica artística amb la docència i la investigació a la Universitat Jaume I de Castelló.
Natalia Lobato és una artista centrada en la ceràmica contemporània, interessada en la relació entre tècnica, cos social i experimentació material. Formada a la Universitat Complutense de Madrid i a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Castelló, el seu treball ha sigut reconegut amb premis com el Nacional de Ceràmica (artista emergent, 2023). La seua pràctica entén la ceràmica com a eina crítica i tecnologia social, com mostra el projecte participatiu Mugró, que qüestiona la censura i la hipersexualització en xarxes socials. Actualment combina la seua producció artística amb la docència i la investigació a la Universitat Jaume I de Castelló.
Per a finalitzar amb la Sessió DJ amb Kanno: “Secret Location” Set de música experimental.
La sessió de DJ de Kanno s’articula com una activació contemporània del dispositiu festiu de la revetla, entesa no com una forma a reproduir, sinó com una estructura cultural a tensionar. Lluny d’una recuperació nostàlgica, la proposta desplaça els codis de la festa popular de les comarques de Castelló cap al terreny de la cultura electrònica, posant en fricció dos modes del col·lectiu que, tot i compartir una base comunitària, responen a lògiques diferents.
Si la revetla tradicional es defineix pel seu caràcter obert, intergeneracional i per una mescla de repertoris reconeixibles, la pràctica de Kanno introdueix una deriva més inestable: sons procedents del HardDance o el FreeTekno s’insereixen en aquest imaginari festiu per desbordar-lo. La figura del DJ ja no substitueix simplement l’orquestra, sinó que reconfigura la seua funció, operant com a agent que reorganitza l’escolta i el vincle social.
DJ Kanno és productora i artista transdisciplinària nascuda a Barcelona i actualment establida a València. Amb formació musical des de ben jove, en 2020 va donar forma al seu projecte, inicialment vinculat a l’experimentació sonora, el noise, la distorsió i el hardcore industrial. Més endavant, el seu so es va expandir cap a l’espectre del FreeTekno, assentant les bases del seu enfocament musical actual. A partir d’aquesta trajectòria, va començar a investigar les escenes norantenques del HardDance, influència directa en l’evolució del seu estil. Inspirada també per l’escena electrònica de la seua ciutat natal, fusiona gèneres com HardHouse, HardTrance, Makina i Hardcore en un so enèrgic, visceral i nostàlgic que hereta i amplifica l’essència de la vella escola.
La seua proposta es distingeix per una visió profundament vinculada al potencial contracultural de la música electrònica: després d’anys formant part de l’escena underground, entén la cabina com un espai d’orquestració col·lectiva, cura i dissidència. Ha actuat en festivals d’art contemporani, raves i clubs al llarg de Catalunya i València, passant per espais com SPOOK i NEXO. En aquesta temporada inicia una nova etapa amb la publicació dels seus primers singles, consolidant la seua faceta com a productora i afermant el seu so dins del HardDance.
En aquest context, la pista de ball deixa de ser únicament un espai de celebració per a convertir-se en un lloc de negociació cultural. Allò popular no apareix com una identitat fixa, sinó com un camp en disputa, travessat per noves sensibilitats, cossos i formes de relació. La revetla, activada des d’aquesta perspectiva, es transforma en un arxiu viu que, en ser recontextualitzat, permet repensar les formes de comunitat en el present sense caure en l’estetització del passat.
Com a conseqüència de l’adaptació del projecte expositiu, totes les peces instal·lades a la sala s’adaptaran per al projecte Kintos, de manera que l’exposició es prolongarà fins al dia 11 d’abril amb la finalitat que el públic puga visitar l’adaptació.
