La construcció de l’Església de Sant Miquel Arcàngel de Castelló, ubicada al carrer Enmig de Castelló, està datada el 20 de maig de 1679, moment en què la Confraria de Labradors es va adreçar al Consell de la vila sol·licitant aixecar una capella en honor de l’Arcàngel Sant Miquel. La descrivien com un temple de 90 peus de longitud, quaranta-dos de latitud i trenta-set d’altura, superant el campanar a l’església uns vint-i-vuit peus. La finalització de les obres es calcula per a l’any 1725. Va ser erigida parròquia l’any 1793.
Sant Miquel, festa del qual se celebra el 29 de setembre, té un lloc especial en la tradició agrària. La seva commemoració coincideix amb l’equinocci de tardor, marcant la fi del cicle agrari de l’estiu i l’inici de la preparació per a la sembra d’hivern. A Aragó, aquesta època es coneix com a “samigalada” i simbolitza un moment de balanç i transició, on les comunitats agraeixen les collites recollides i es preparen per a la feina que vindrà.
L’equinocci de tardor, que ocorre al voltant del 23 de setembre, marca un equilibri entre el dia i la nit, però també un canvi cap al període de més foscor de l’any. Per a les comunitats rurals, aquest moment és clau en el calendari agrari: és temps de reflexionar sobre l’abundància obtinguda i de planificar les sembres d’hivern. En aquesta època, s’assegurava el subministrament de llenya i altres recursos necessaris per a l’hivern.
En la tradició rural, les estacions de l’any no només marcaven els cicles agrícoles, sinó també els ritmes de la vida quotidiana. En el cas de Sant Miquel, la seva festivitat tradicionalment representava “l’inici de l’any laboral”, una data clau per a la contractació de pastors, criats i servents fins al següent Sant Miquel.
En una societat cada vegada més desconnectada de la natura, festes com les de Sant Miquel ens conviden a reflexionar sobre la nostra relació amb la terra i els cicles naturals. Aquests rituals ens recorden que el respecte pels cicles de l’entorn i el seu cuidado són essencials. En reconnectar amb aquestes tradicions, no només es preserva el patrimoni cultural, sinó que també s’aprèn del passat per construir un futur més equilibrat i respectuós amb la natura. Les festes de Sant Miquel, amb la seva riquesa simbòlica i la seva connexió amb el cicle agrícola, són una celebració de la vida, la terra i la comunitat.
L’antiga església de Sant Miquel de Castelló és de planta jesuítica d’una sola nau d’ordre compost. El primer exemple d’aquest tipus de construcció va ser Il Gesù de Roma, que plasmava amb tal fidelitat les recents indicacions del Concili de Trento que es va convertir en l’església de la Contrarreforma per excel·lència i el seu model es va expandir pel món amb la mateixa rapidesa amb què ho feien els propis jesuïtes.
Els espais laterals es converteixen en espais més tancats i individualitzats corresponents a capelles entre contraforts. Té cor sobre la porta, que originàriament va jugar un paper crucial en la litúrgia de l’església, ja que és on es desenvolupava una part significativa de la pregària comunitària a través del cant.
També té campanar adossat de planta quadrada, típic de les esglésies castellonenques i portada adovelada d’estil renaixentista. L’altar Major era de fusta amb daurats i alguns quadres de petites dimensions, de l’escola d’Espinosa.
L’església va tenir culte ininterromput fins al 1936, malgrat l’intent l’any 1931 de destinar el temple a Palau de Justícia. Després de la Guerra Civil es va renovar per obrir-la al culte amb motiu de les obres de l’aleshores arxiprestal de Santa Maria. Tancada al culte als anys seixanta, va ser l’any 1974 quan es va iniciar una operació de venda de l’església per part del Bisbat, justificada en el fet que no presentava funció de culte, que no va fructificar, quedant des de llavors abandonada. Convertida en magatzem, es va degradar progressivament.
Després de la seva posterior adquisició per l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis i Monte de Piedad i Caixa d’Estalvis de Castelló, es va iniciar la rehabilitació el 1988 sota la direcció de l’arquitecte Francisco Segarra Bel amb l’objectiu de convertir-la en Sala d’Exposicions i destinar el seu ús a activitats culturals.
Actualment és un edifici catalogat, de manera genèrica, com a Bé de Rellevància Local, pel seu significatiu valor a nivell castellonenc, segons la Disposició Addicional Cinquena de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, de 11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià (DOCV Núm. 5.449 / 13/02/2007), amb codi 12.05.040-012.
