Terra Eixuta: una lectura de la creació contemporània de la Ribera a l’Horta
Edifici Cultural Leopoldo Peñarroja (La Moleta, 1. 12600 La Vall d’Uixó). De l’11 de desembre al 31 de gener de 2026
Inauguració, dijous, 11 de desembre, 19.30 hores.
Terra Eixuta: una lectura de la creació contemporània de la Ribera a l’Horta és una exploració sensible que fa del territori un arxiu viu, un cos que respira i pateix, que recorda i resisteix. L’exposició naix d’un lloc marcat no sols pels esdeveniments climàtics dels darrers anys, sinó també per les transformacions silencioses que afecten la manera com habitem, conreem i pensem la terra. Després de la DANA i d’altres episodis que alteraren la fisonomia de les comarques de la Ribera i l’Horta, els artistes ací reunits s’enfronten a una pregunta comuna: com crear quan el paisatge s’esquerda, desborda o es transforma?
Lluny d’una lectura merament geogràfica, Terra Eixuta proposa un viatge en espiral cap a les capes profundes de la memòria material i emocional del territori. La mostra entén la terra no com un suport estàtic, sinó com un interlocutor complex, de vegades trencat, de vegades fèrtil, sempre en permanent trànsit. Des d’eixa escolta atenta, els artistes activen un diàleg on el gest creatiu esdevé ferramenta d’acompanyament, reparació i desig.
El recorregut s’articula com un teixit coral, un mapa sensorial on les obres dialoguen entre si i amb el buit que les envolta. L’espectador és convidat a desplaçar-se per un espai de ressonàncies —visuals, tàctils, simbòliques— que s’expandeixen més enllà dels límits de l’Edifici Cultural Leopoldo Peñarroja i es projecten cap a l’origen de cada peça: l’horta, el marge del riu, el taller domèstic, els cossos que treballen la terra i els que la contemplen.
Les obres: territoris de gest, matèria i memòria
– Monique Bastiaans (Xiva) entrellaça ferro i vegetació autòctona a M-KLOK i El sisé silenci. Les seues instal·lacions funcionen com a rellotges orgànics: el metall en tensió i la vida vegetal conviuen en un equilibri fràgil, evocant el pols lent d’un paisatge que guarda silencis més antics que qualsevol intervenció humana.
– Àngeles Císcar (Turís) concep l’aigua com un relat que s’escriu i s’esborra contínuament. Acció 01. El curs de l’aigua i Acció 02. Horitzó són peces on el moviment del cos, la vibració de la imatge i el murmuri de la canya activen un pensament líquid: un recordatori que tota memòria flueix, però també erosiona.
– Cristina Guzmán Traver (Aldaia) treballa el fang com qui acarona una ferida. A Xemeneies sense fum i Ulls de fang, la ceràmica recupera la densitat del passat industrial i domèstic, però també la seua vulnerabilitat. Les seues peces són petites arquitectures que respiren, com si la terra —modelada i renascuda— habitara de nou l’espai.
– Àlex Marco (Benifaió) investiga la pintura com una prolongació del cos en trànsit pel territori. A Assaig residual. II i Black Matter, el pigment s’expandeix com un sediment, una petja que el paisatge ha deixat en la carn. La pintura no representa la terra: l’encarna.
– Juan Carlos Nadal (Beniparrell) desplega un llenguatge abstracte que sembla escoltar el que la terra murmura des de dins. Virginis i Gaia són obres on la llum, la vibració cromàtica i l’energia gestual construeixen un imaginari espiritual que connecta allò tel·lúric amb allò celeste.
– Rebeca Plana (Albalat de la Ribera) irromp amb la força del gest. Terra Eixuta I i II són peces que semblen nàixer d’un esclat interior: un crit de color que oscil·la entre l’esquinç i el renaixement. La pintura esdevé ací un estat emocional del paisatge, una pulsació vital.
– María José Planells (Picanya) ofereix un espai íntim de pausa i reconeixement. Mirar-nos als propis ulls posa en diàleg coixins brodats i espills, creant un refugi on la mirada es torna vulnerable i col·lectiva. És una invitació a la tendresa: un acte de resistència en temps de velocitat i pèrdua.
– Pepe Sanleon (Catarroja) construeix a Alba vitreae un univers de reflexos i opacitats, on el metall i la llum s’entreteixeixen per evocar les restes d’una memòria industrial. Les seues superfícies vibren, com si cada plec del material continguera un alba detinguda.
– Carlos Sebastià (Catarroja) converteix materials acústics en topografies afectives. 39° 59′ 44.558″ N, 0° 5′ 20.078″ W i TSPA2 funcionen com a mapes emocionals que cartografien el temps més que l’espai: són coordenades del sentir, de l’eco, d’allò que persisteix.
– Marc Martínez (València), amb la sèrie Lleus, captura el tremolor de la llum al límit entre quietud i moviment. Les seues fotografies en duotó tenen un temps propi, quasi musical, on l’horta apareix com un espai de respiració més que de representació.
– Hugo Martínez-Tormo (València) planteja una fricció conscient entre allò natural i allò artificial. A Melted & Molten i Real/Unreal, el plàstic fos i la matèria viva conviuen en un territori tens, un paisatge híbrid que ens interpel·la sobre el futur ecològic que estem modelant —i deformant.
– Rubén Tortosa (València) utilitza la impressió digital i el laboratori mediàtic per pensar el desordre. El tall del temps i Poètiques del desordre són peces que es debaten entre allò exacte i allò inestable: fragments d’un temps que s’esquebraja i es recombina.
– Regina Quesada (València) tanca el recorregut amb Inhumació, una peça que evoca el ritual, la terra remoguda, la promesa de renaixement. Amb matèria orgànica i una taula com a altar, convoca el cicle vital: enterrar per cuidar, per transformar, per tornar a la vida.
Una exposició com a territori compartit. Terra Eixuta es configura com un espai on el gest artístic actua com a mediador entre memòria, matèria i comunitat. El conjunt d’obres no pretén oferir respostes, sinó obrir fissures a través de les quals repensar la nostra relació amb la terra en un temps marcat per la incertesa climàtica, social i emocional.
En aquest sentit, l’exposició és també un acte de resistència cultural: un intent de sostenir i fer visible un ecosistema creatiu que, des de les comarques de la Ribera a l’Horta, aporta noves mirades, noves formes de cura i noves possibilitats de futur.
Comissariat: Cristina Agàpito i Alfredo Llopico
