Artistes divendres, 11 de juny

• Gloria Agnello (Palerm, Italia, 1996): Sonrisa orgánica
• Ariana Arce (Sollana, València, 1999): De l’ocult… lo millor
• Aliénor Dedeurwaerdere (París, 1999): Poesía de Escala variación I

Artistes dissabte 12 de juny

• Mar Cunyat (Alginet, 1994) y David Méndez (Oviedo, 1986): Memòria u oblit.
• David San (Moixent, 1999): Un poc millor
• Alejandro Ocaña (Vila-Real, Castelló, 1999): 3LRX20LNX3M

Gloria Agnello (Palerm, Itàlia, 1996): Somriure orgànic

Artista italiana formada en l’Accademia di Belle Arti di Palerm (amb estada internacional universitària en la Facultat de Belles Arts – UPV, matèria performance període 2020-2021) la línia d’investigació del qual se centra, en termes generals, en la qüestió de la identitat. No obstant això, en termes específics, el seu treball s’explica de manera antagonista a aqueixa idea d’identitat, oposant-se a l’ideal de seguretat mitjançant “la indefinició essencial”. Podria dir-se que l’artista treballa amb les seues accions “la rebel·lió de la certesa descriptiva” reconfigurat els codis amb actes poètics i rituals inventats. L’ego indefinit sense destruir en ser és un paradigma complex que, segons l’artista, no té la necessitat de definir-se de manera específica ni tampoc precisa fer-ho. Pot ser que siga la potència d’aquesta convicció respecte a aquesta mena de dilemes existencials el que permet que el seu ego sobrevisca sense necessitat de definir-se: polifacètica és l’adjectiu que comunica en la complexa tasca d’explicar i presentar-se en societat.

Aquesta mateixa diversitat de recursos pot apreciar-se en l’obra de Gloria Agnello. Durant la planificació de les seues performances es precisa i necessita l’experimentació, les permutacions i variacions, els canvis i els errors i les certeses que convergeixen en el tancament de la fase experimental. I malgrat aqueixa seguretat estructural, l’atzar i la casualitat també són fonamentals en aquests recursos i fenòmens que escomet de manera intuïtiva; després, des d’aqueixes proposicions, assaja i estructura pacientment les operacions que desplegarà en escena.

Ariana Arce (Sollana, València, 1999): De l’ocult… allò millor

L’objectiu d’estudi relacionat amb l’obra d’aquesta artista és tractar, sense concessions i amb plenitud, tots aquells aspectes de les persones que romanen més enllà de la superfície; observar per a després expressar mitjançant l’acció poètica i plàstica els trets profunds i ocults dels éssers, sent l’ocult, per conseqüència, també el fosc. Precisament, aqueixa manca de llum, que fa de l’ocult una cosa descriptivament equiparable a com s’imagina “el mal” en si, és el motiu pel qual l’artista s’interessa també per investigar tots aquells fenòmens que pertorben la ment i el cos; amb aquest objectiu de “revelar” amb sinceritat el que habita més enllà de l’aparença, les seues obres, els seus actes, els seus suports acaben precisament somatitzant la malaltia mitjançant contorsions i extremitats impossibles…

Amb la seua obra, Ariana Arce inclou un elevat nivell de veracitat: posa forma, cos i rostre sense artificis a l’aparent, destapa el vel que cobreix, posa imatge al que no vol mirar-se, lliurament el missatge que no vol escoltar-se. I enfront de l’ignorant enfellonit per haver sabut, assumeix amb tarannà estoic la decapitació del missatger i denúncia, amb el seu sacrifici, a l’indolent de la felicitat impertorbable quan aquest, en la seua perversitat, retorna el dolor a “la lúcida que va il·luminar les foscors”; podria ser que aquesta artista no destape malalties mentals, sinó “cainismes”.

Aliénor Dedeurwaerdere (París, 1999): Poesia d’Escala variació I

Artista francesa  formada en l’École dónes Beux-Arts de Nantes Saint-Nazaire (amb estada internacional universitària en la Facultat de Belles Arts – UPV, matèria performance període 2020-2021). La seua línia d’investigació se centra en l’estudi del “cos operacional” –terme desenvolupat durant la seua estada en la matèria de performance–, específicament, en l’anàlisi de “la col·locació dels gestos” durant aqueixes “operacions poètiques”, i en el moment de l’execució d’aquests mateixos gestos en públic. El Modus operandi del seu performance està precedit, en la fase d’ideació i planificació, per un estudi detallat de l’espai, de les condicions del lloc i de l’escena, així com de les particularitats culturals i els trets socials del context en el qual s’expressarà. La resta… és site specific; obres dissenyades expressament per al lloc.

Aliénor Dedeurwaerdere considera en la seua obra la quantificació de la seua presència a fi d’elaborar imatges poètiques amb elements que sobrepassen el conjunt de les seues extremitats i les dimensions del seu cos, articulant-se entorn de volums “massius “ per mitjà de contorsions, tensions i equilibris. Tria minuciosament objectes i materials majúsculs que, en escalar-se i en comparació a ella, sobrepassen “la unitat”; “unificar” pot aplicar-se, en realitat, a l’actitud d’una artista de performance que decideix fusionar el seu volum a altres formes;  tal com ella fa, desencadenant una expressió poètica de manera extrema i enèrgica, sense que per això “res esclate” en escena: més aviat parlem d’un fenomen de “deflagració” que s’expandeix en moderada lentitud i calma.

Mar Cunyat (Alginet, 1994) i David Méndez (Oviedo, 1986): *Memòria o oblit.

Duo d’artistes en el qual els materials i objectes són molt importants en la seua obra, abordant a partir d’ells qüestions personals i reflexions sobre la relació que les persones mantenen amb el seu entorn vital, amb el seu hàbitat. En aquesta concepció de la vida a partir de l’objecte, tots dos plantegen un exercici d’inclinació per la llar comuna i compartida, establint per a la vivència un dialogue entre el cos i l’objecte anteriorment esmentat, expressant a partir d’aqueixa operació un llenguatge endèmic i recognoscible pels qui formen la comunitat. En aquest “gest escultòric natal” se serveixen d’objectes trobats i, en part, d’antigues propietats dels seus majors o antecessors, presentant amb això una genealogia de la matèria endèmica sense obviar la càrrega sentimental de tot allò que manegen. Modifiquen i intervenen; les instal·lacions d’aquest duo artístic s’elaboren amb respecte cap a “la física dels records”, re-inventant les prestacions de les coses trobades, donant un nou ús als objectes reciclats i fent, en definitiva, que el que considerem com a “deixalles” adquirisca, amb la poesia, un nou significat. Durant el procés de recopilació d’objectes també recorren a la fosa per a crear noves formes, extraient el metall de les formes prefabricades i dotant d’una nova portabilitat a aqueixes matèries.

Mar Cunyat i David Méndez despleguen en escena un imaginari heretat que converteixen en material original i propi, fent que les coses es revitalitzen sense perdre per això la petjada que l’usuari primigeni va imprimir en aqueixos útils; En les intervencions de les seues instal·lacions el públic pot reconéixer-se rememorant, en un nou context, les experiències d’una vida passada.

David San (Moixent, 1999): Un poc millor

El gènere, la sexualitat, la salut mental i les relacions interpersonals són els punts d’interés d’aquest artista, conceptes que elabora de manera recurrent en els seus treballs escultòric-escènics. Cal dir que, en la mesura en la qual aquests temes l’afecten directament, –i quant a la seua pròpia identitat–, amb les seues accions qüestiona com les persones decidim expressar el nostre gènere i sexualitat i com l’entorn més pròxim percep aquestes decisions, revelant mitjançant l’escultòric com el dret i la convicció d’elecció també tenen un impacte directe sobre la nostra estètica, la nostra aparença, la nostra forma. En conseqüència, l’expressió artística de l’escultura i la pràctica de la performance també es veurà afectada per aqueixa pressió ambiental, opinions, judicis, valoracions que l’artista assimila i inclou en la seua obra, fent de l’art un mitjà de consens –desitjable comprensió mútua intercanviant coneixement– entre el vell i el nou, l’ortodox i heterodox; entre la desídia i la creativitat; en conclusió… la manera de tractar aqueix “impacte estètic” que produeix l’entorn és reivindicar l’intercanvi dels valors enfrontats sense que això supose al perduda o disminució de la pròpia identitat, –definida per convicció i per determinació pròpia–.

Mitjançant la seua obra, David San formalitza de manera performativa la relació que tenim amb el món que ens envolta. En les seues accions, l’exploració del propi cos i l’examen sobre si mateix és una constant tractada com a matèria poètica, sent la seua identitat, les seues emocions i les seues dimensions físiques –corporals– l’única veritat que coneix i que es permet expressar en plenitud de convicció.

Alejandro Ocaña (Vila-real, Castelló, 1999): 3LRX20LNX3M

L’artista de Vila-real parla el llenguatge de l’escultura contemporània i crea artefactes poètics, constituïts per diferents parts que interaccionen entre si per a un final determinat, –associada aquesta finitud, generalment, a la dimensió conceptual de l’obra–. En el seu treball, la naturalesa física de la realitat conté unes prestacions sempre susceptibles d’activar-se… mitjançant el cos. Escultura i performance, performances escultòriques o escultures performatives (artefactes); la permutació entre els dos factors que defineixen l’obra indica les variacions d’un ofici adquirit i de moment “dominat”, amb la capacitat de control justa per a obrir portes fins ara inèdites en aquests dos camps de producció artística: Escultura-Performance art. En les seues accions, segons l’artista, “el cos funciona com a catalitzador que dialoga amb la matèria i aprén d’ella; el constant canvi de l’acció durant la seua execució crea diverses imatges que ens transporten a diferents estadis mentals” (…) “obrint així una resignificació” amb la performance “de manera constant” i permanent, podria afegir-se, encara que limitada per la finitud de la vacuïtat, del temps biològic i de la història dels altres (història material i dialèctica, al cap i a la fi).

Amb disposició expandida però no diluïda; Alejandro Ocaña opera la fisicitat del material a fi de variar la seua utilitat. A vegades es permet fins i tot la pretensió de variar la naturalesa del material, una ambició desproporcionada amb la realitat però a la qual no renuncia abordant-la de manera lúdica i inventiva, perquè per a l’obstinació d’empreses impossibles es necessita el coneixement d’un mateix, a saber, les limitacions o febleses pròpies i les fortaleses de l’entorn, que a vegades pot aparéixer de manera primitiva i despietada. Una cosa a la qual aquest artista ha aprés a posar “un somriure” –i no de complicitat temorosa… sinó de transcendència–.