Orquestra Barroca del Conservatori Superior de Música de Castelló: “Els sons de la Mediterrània”
Dilluns, 15 d’octubre, Museu Sorolla de Madrid, 19:00 hores.
Fundació Caixa Castelló amb la col·laboració de la Diputació de Castellón y de l’Ajuntament de Castelló
Aforament complet
Les ciutats de Madrid, Roma i París, que van ser decisives per a la formació artística de Joaquín Sorolla, constitueixen la base del programa amb que l’Orquestra Barroca del Conservatori Superior de Música “Salvador Seguí” de Castelló es presenta al públic madrileny en l’incomparable marc del Museo Sorolla de Madrid gràcies al concert organitzat per la Fundació Caixa Castelló amb la col·laboració de l’Ajuntament de Castelló i la Diputació de Castelló.
L’Orquestra Barroca del Conservatori Superior de Castelló, creada en 2016, està formada per alguns dels joves músics més talentosos de la Comunitat Valenciana. És una agrupació dedicada a la interpretació de repertori barroc i clàssic amb criteris històrics i instruments antics que actua com a vaixell almirall del departament de música antiga del Conservatori Superior de Música “Salvador Seguí” de Castelló, una referència nacional en l’ensenyament especialitzat de música antiga.
L’Orquestra treballa sota la direcció del violinista Ángel Sampedro, pioner de la música antiga a Espanya i, gràcies al suport de la Fundació Caixa Castelló, ha actuat, amb gran acolliment del públic, en les dues últimes temporades de concerts de la Sala San Miguel de la Fundació Caixa Castelló, així com en el marc de la Mediterranean Network for Music.
- Violins: Ángel Sampedro; Olga Montoya; Lourdes Rocher; Irene Soto; Sara Lluch i Francisco José Díaz.
- Violes: Teresa Casanova i Tomás Fabregat.
- Violoncellos: Clara Casted i Alfons Rochera.
Per al seu concert en el Museu Sorolla de Madrid l’Orquestra Barroca del Conservatori Superior de Música de Castelló ens suggereix que és possible que, durant les seues visites al Museu del Prado en 1881 i 1882, Joaquín Sorolla coneguera el gravat de Juan Barcelón i Abellán que sota el títol d’Hèrcules baixa a l’infern per a traure a Alceste, reprodueix una de les pintures al fresc de Lucca Giordano. L’escena està basada en la tragèdia grega Alcestis de Eurípides, que també va servir com a font d’inspiració per a la primera obra d’aquest concert, l’òpera Alceste, que es va estrenar en el Palau de Versalles en 1674. Jean-Baptiste Lully (1632 – 1687), italià de naixement, temperament i formació, va anar paradoxalment el major exponent de la música francesa de la segona meitat del segle XVII. Va emigrar en la seua joventut a França on, gràcies als seus excel·lents dots de violinista i ballarí, prompte va entrar a formar part de la vida musical de la cort del jove rei Luis XIV. Perfecte cortesà i hàbil home de negocis, es va convertir en el primer compositor de la cort, màxim exponent de la música francesa i influent home de confiança del rei. Uns anys després, en 1686, Lully estrena a París la seua òpera més impressionant i monumental, la tragèdia Armide, que es convertiria en un model a seguir per als compositors d’òpera europeus. El llibret estava basat en el poema èpic Gerusalemme liberata de l’italià Torquato Tasso, igual que la sèrie de dotze làmines de coure Historia de Armida, del pintor flamenc David Teniers, que també es trobava en el Museu del Prado en els anys en què Sorolla freqüentava les seues sales.
Un gravat de Vincenzo Mariotti il·lustra les representacions organitzades en la Piazza di Spagna de Roma en 1687, per l’ambaixador francés, per a celebrar la recuperació de Luis XIV després d’una greu malaltia. En el centre de l’escena es troba la gran orquestra romana que va posar música a tan il·lustre ocasió, que va estar dirigida pel virtuós Arcangelo Corelli (1653 – 1713). Representant per excel·lència de l’escola de violí de Roma, va compondre la seua col·lecció de 12 Concerti Grossi Op. 6 simulant la tècnica pictòrica del clarobscur, alternant un ‘concertino’ format per dos violins i violoncello que interpreten els solos, amb el ‘ripieno’ de l’orquestra de corda a quatre veus. Aquests concerts van causar un gran impacte en tota Europa i es van convertir en un model per als futurs compositors de música orquestral.
Un dels seguidors de Corelli va ser el compositor italià Evaristo Felice Dall’Abaco (1675 – 1742), qui representa un clar exemple de com els músics mediterranis van difondre la seua cultura al nord d’Europa. Virtuós violinista i violoncellista, va viure durant anys a Mòdena, ciutat sota la influència musical francesa, per la qual cosa va poder fusionar els estils italià i francès en les seues composicions. La seua prolífica carrera com a virtuós li va portar a difondre la seua música per Àustria, els Països Baixos i França.
El concert conclou amb un dels compositors que va treballar al servei de la cort d’Espanya, el napolità Nicolás Conforto (1718 – 1793). A Madrid va compondre, entre moltes altres obres escèniques, la serenata Endimione i Diana, que es va representar en 1763, en el palau de l’ambaixador austríac, amb motiu de la celebració dels reals esponsales entre l’arxiduc Pedro Leopoldo d’Àustria, hereu al tron del Sacre Imperi, i la infanta María Luisa d’Espanya. Basada en la mitologia grega, narra la història d’amor immortal entre la deessa de la lluna i el templat pastor Endimión. L’obertura, que conclou amb un fandango, representa un clar exemple de la fusió dels estils musicals italià i espanyol que va ser tan característica en la segona meitat del segle XVIII.
