Helio Piñón: «Espacios públicos en la ciudad moderna»
Sala San Miguel de la Fundació Caixa Castelló (Enmig, 17. Castelló)
Del 26 de novembre al 5 de febrer de 2022.
Obert: de dilluns a dissabte, de 17.30 a 20.30 hores, i dissabtes, a més, d’11.30 a 13.30 hores. Festius tancat
Amb la col·laboració de COACV – Colegio de Arquitectos de Castelló, Ajuntament d’Onda, Universitat Jaume I de Castelló y la Diputació de Castelló
L’abandó real dels criteris arquitectònics moderns, a la fi dels anys seixanta, i l’eclosió de la “promoció immobiliària” com a negoci pròsper -sense un altre control d’uns traçats flexibles i unes ordenances miops, unit a la menor escala de les intervencions, ara promogudes per la iniciativa privada- propicio l’èxit de la “ciutat difusa i sense forma”.
Els fragments de ciutat que presenta l’exposició tracten d’establir la continuïtat amb els criteris d’ordre i valors espacials dels episodis urbans moderns. Ningú ha de veure cap sentiment de nostàlgia ni, menys, de melancolia: simplement per la convicció de la seva absoluta vigència, tant social com estètica i pel compromís històric de donar continuïtat a una manera d’ordenar que es va abandonar sense tenir recanvi.
Amb el títol de la mostra Espais públics a la ciutat moderna es proposa un punt de vista que farà canviar a l’espectador la seva apreciació del que mira: en efecte, posant l’accent en “la vida” –no en els edificis- serà més fàcil que apreciï la mera existència d’espais per a la convivència, fins i tot, la qualitat d’aquests, més enllà dels tòpics amb què la insensibilitat de ciutadans i crítics acostuma a liquidar episodis urbans d’interès: “blocs de ciment”.
Mentre la “ciència urbana” s’orienta cada vegada més cap a la reflexió teòrica, la qual cosa fomenta la celebració de congressos i la publicació d’estudis, l’aproximació de l’arquitecte Heli Pinyó a la ciutat se situa en el propòsit, no tant d’explicar la ciutat, quant de projectar-la. No és d’estranyar que es basi en la mirada com a instrument d’aprenentatge i en el projecte com a mitjà de construcció de la forma. No sorprendrà, per tant, que el material que es mostra sigui essencialment visual, sense més suport discursiu de les dades de cada projecte.
Gran part d’aquests projectes responen a treballs a desenvolupar en tallers d’arquitectura urbana per a arquitectes en màsters desenvolupats en Escoles d’Arquitectura. Són projectes que mostren alhora que plantegen el tema. En opinió de Pinyó, després de quaranta-cinc anys d’exercir la docència de Projectes d’Arquitectura, per a ensenyar a aprendre, res millor que mostrar com projecta el que ensenya.
Helio Pinyón va néixer a la fi de 1942 a Onda (Castelló). És Arquitecte (1966) i Doctor en Arquitectura (1976) per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i Catedràtic de Projectes d’Arquitectura en la ETSAB des de 1979, va ser membre fundador de la revista Arquitectura Bis.
Autor de més d’una vintena de llibres el centre de gravetat dels quals teòric és el sentit estètic i la vigència de l’arquitectura moderna. Entre ells, Reflexió històrica de l’arquitectura moderna (Península, 1980), Arquitectura de les neoavantguardes (Gustavo Gili, 1984 / Xúquer, 1989), Curs bàsic de projectes (Edicions UPC, 1998), Helio Pinyón. Passió pels sentits (Edicions del CTAC, 2003), El projecte com (re)construcció (Edicions UPC, 2005), Teoria del projecte (Edicions UPC, 2006), El formalisme essencial de l’arquitectura moderna (Edicions UPC, 2008). Entre els anys 1998 i 2002 va ser vicerector de Programes Culturals de la UPC.
Ha impartit conferències en Escoles d’Arquitectura d’Espanya, França, Itàlia, Suïssa i Portugal, així com mòduls de Màster de Projectes en Facultats d’Arquitectura de l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai, l’Equador, Xile, Bolívia, Veneçuela i Colòmbia.
És membre numerari de la Reial Acadèmia de Doctors de Barcelona.
