Antonio Pampliega: “En la oscuridad: Diez meses secuestrado por Al Qaeda en Siria”
Cicle de charles-coloquio “De Razons y Homes”
Saló d’ Actes de l’Edifici Hucha
Dimecres, 7 de juny de 2017, 19:30 hores. Entrada lliure fins a completar aforo
Antonio Pampliega (Madrid, 1982) és periodista i ha cobert zones de conflicte des de 2008. Al maig de 2015 va rebre el Premi “La Buena Prensa” a la millor sèrie de reportatges pel seu treball a Alep i el Premi Nacional de Periodisme Juan Andrés García pel reportatge «Los niños perdidos de Alepo». És autor d’Afganistan. La vida más allá de la batalla (2010) i coordinador de Síria. Más allá de Bab-al Salam (2013) i de Siria. La primavera marchita (2015). En 2017 va rebre el premi Desalambre de Videoperiodismo del festival Article #31 pel curt documental «Cascos Blancos». Va ser, a més, un dels primers periodistes del món que va entrar a Síria després de l’inici del conflicte l’any 2011. Des de llavors, ha recorregut la majoria de les províncies del país en una dotzena de viatges en els quals ha tractat sempre de reflectir el sofriment de la població civil i les cicatrius que deixa la guerra.
A mitjan juliol de 2015, al costat de dos periodistes espanyols, va creuar la frontera de Turquia en direcció a Síria en el que era el dotzè viatge a la zona d’Antonio Pampliega. El periodista va tenir la sensació de que aquesta vegada les coses no discorrien com habitualment. De sobte, una furgoneta els va tallar el pas. De l’interior van eixir sis homes armats que els van traure a crits del cotxe en el qual viatjaven. El seu contacte en la zona, prompte va resultar evident, els havia traït.Des d’aqueix moment i fins a l’alliberament dels tres periodistes van transcórrer deu mesos. Quasi 300 dies de tancament dels quals Antonio Pampliega es va portar la pitjor part, perquè des d’octubre de 2015 i fins al dia en què per fi va eixir lliure, el 7 de maig de 2016, els seus segrestadors, la branca d’Al-Qaeda a Síria, li van mantenir en aïllament, creient-li un espia, enmig de colps, humiliacions i amenaces. 10 mesos de captivitat en els quals Pampliega s’alçava cada matí amb la incertesa de saber què seria d’ell, si tornaria a trepitjar sòl espanyol o com estaria la seua família. Durant tres mesos van romandre junts sota la vigilància Al-Nusra, la branca d’Al-Qaeda a Síria però el 14 d’octubre els seus segrestadors van separar a Pampliega dels seus companys. Des de llavors i fins al 7 de maig de 2016, van tancar al periodista només en una habitació d’on eixia 10 minuts al dia per a anar al bany.
A mitjan juliol de 2015, al costat de dos periodistes espanyols, va creuar la frontera de Turquia en direcció a Síria en el que era el dotzè viatge a la zona d’Antonio Pampliega. El periodista va tenir la sensació de que aquesta vegada les coses no discorrien com habitualment. De sobte, una furgoneta els va tallar el pas. De l’interior van eixir sis homes armats que els van traure a crits del cotxe en el qual viatjaven. El seu contacte en la zona, prompte va resultar evident, els havia traït.Des d’aqueix moment i fins a l’alliberament dels tres periodistes van transcórrer deu mesos. Quasi 300 dies de tancament dels quals Antonio Pampliega es va portar la pitjor part, perquè des d’octubre de 2015 i fins al dia en què per fi va eixir lliure, el 7 de maig de 2016, els seus segrestadors, la branca d’Al-Qaeda a Síria, li van mantenir en aïllament, creient-li un espia, enmig de colps, humiliacions i amenaces. 10 mesos de captivitat en els quals Pampliega s’alçava cada matí amb la incertesa de saber què seria d’ell, si tornaria a trepitjar sòl espanyol o com estaria la seua família. Durant tres mesos van romandre junts sota la vigilància Al-Nusra, la branca d’Al-Qaeda a Síria però el 14 d’octubre els seus segrestadors van separar a Pampliega dels seus companys. Des de llavors i fins al 7 de maig de 2016, van tancar al periodista només en una habitació d’on eixia 10 minuts al dia per a anar al bany.
Antonio Pampliega arriba a la Fundació Caixa Castelló per a narrar per primera vegada un segrest a Síria. Sense ningú amb qui compartir l’angoixa de la situació, Antonio Pampliega va tractar en aqueixos mesos de mantenir viva l’esperança escrivint —i memoritzant— un diari en el qual resava dia i nit perquè els seus companys seguiren amb vida i per eixir algun dia del seu tancament.
