Alejandro Ocaña: “Post lux tenebras”
Del 22 de desembre al 2 de març de 2024. Prorrogada fins al 20 d’abril.
Inauguració, divendres, 22 de desembre, 19.30 h.
Obert: de dilluns a dissabte, de 17.30 a 20.30 hores, i dissabtes, a més, d’11.30 a 13.30 hores. Festius tancat.
El jove artista Alejandro Ocaña (Vila-real, 1999) és graduat en Belles Arts per la UPV de València. El seu univers creatiu pot relacionar-se amb el concepte de unheimlich o uncanny, molt vigents en l’actualitat creativa contemporània. En aquest sentit, sovint, transita en un espai entre allò conegut i el que resta desconegut, entre l’humà i el que no ho és, generant una sensació de falta de confort en l’espectador.
El treball d’Alejandro Ocaña s’ha mostrat ja en nombrosos espais d’instal·lació i acció, entre ells l’IVAM de València. Ha sigut becat per la Casa Encendida de Madrid, la Facultat de Belles Arts de Sant Carles i el Festival Excentricités-ISBA, de Besançon. Malgrat la seua joventut, es tracta d’un artista de taller que domina les tècniques escultòriques i constructives, a més d’haver assumit riscos en les exposicions que ha realitzat en els últims anys amb notable èxit.
Aquesta exposició és un viatge a través de la foscor. Un recorregut vital que ens obri les portes a la contemplació d’allò que ens incomoda i que, no obstant això, ens atrau. Perquè existeix en la monstruositat de les coses una força invisible que ens empeny a contemplar-les. Potser perquè els monstres som nosaltres. Ens reconeixem en la lletjor d’allò que ens envolta i no podem evitar recrear-nos en la nostra pròpia morbositat.
A través d’un mosaic de cossos extranys entrem en una meditació profunda provocada per l’excés i l’avarícia. Boques dentades amb milers de punxes devoren sense fi la multiplicitat de pecats que configuren el vici de la societat. La gula és l’element central que vertebra aquest viatge; el pecat que dona sentit a les peces i expressions que construeixen les tenebres d’aquesta sala.
Una taula que és el panorama macabre d’un banquet on el plat principal és la fam inacabable. Una festa sòrdida on la música és la deglució continua dels estòmacs que no tenen fi. I, a sobre, el color de la bilis i la sang que pinta i erosiona el paisatge de restes abandonades sobre les estovalles. Les mans dels invitats a aquesta celebració de la foscor, agafen amb ungles punxegudes tot allò que tenen a l’abast i s’insereixen en la carn deixant la marca del seu vici.
La brutalitat en l’expressió d’aquest viatge és a voltes pictórica i de sobte es transforma en objecte. El resultat és un espill que ens torna una imatge deforme de nosaltres mateixos. Una veritat ineludible que s’amaga en les nostres entranyes i que mai ix a la llum, sinó que roman queta i expectant per a expressar-se al menor indici de foscor.
